Ambient espanyol

Personalment no tinc res contra persones tan senzilles i de la terra com Francisco Camps o José Blanco. De tindre alguna cosa, en tot cas, la tindria contra el sistema que els ha posat al cap d’un govern autonòmic o d’un ministeri. I no per les seues corrupteles (si es que definitivament en són, tal com sembla) sinò per la seua manera d’explicar-se.

Quan van sorgir les notícies referents a la trama Gürtel, la defensa del aleshores president de la Generalitat va consistir en presentar-se com president de la Generalitat, posar davants els nassos dels seus acusadors el vel primaveral dels vots rebuts: “Sóc el líder més recolzat d’Occident”, va dir com si el trage d’Europa li quedara menut. Camps, a despit de la fanfarronada, no va dir cap mentida: el seu percentatge de vots era tan descomunal com insuficient per justificar els seus excessos. José Blanco, assetjat por la operació policial “Campeón”, no s’ha encomanat als seus electors sinó a Déu totpoderós i a la tranquil·litat de la seua consciència. Blanco tampoc diu cap mentida. Aquestes persones, tan senzilles i de la terra, no poden dir mentides encara que vulguen...

I justament per això els costa tant deixar el seient. Perquè ¿cóm presentar la dimissió si ells consideren que han actuat amb bona consciència? ¿Cóm anar-se’n si creuen que han sigut sincers amb els ciutadans i, més enllà, fins i tot amb el nostre Senyor? A Anglaterra va dimitir una ministra perquè el seu marit havia pagat dos vídeos pornogràfics amb diners públics. A Alemanya va dimitir un ministre per plagiar part de la seua tesi doctoral. Als Estats Units un congressista va dimitir per enviar unes fotografies seues sense roba a senyores que no eren la d'ell. Tots tres sabien que els seus actes (independentment de la seua importància concreta) eren moralment reprovables. Camps no ho sap. Blanco no ho sap.

Casimiro García Abadillo reprodueix hui en El Mundo una confidència que fa uns dies li va fer el ministre de Foment i que confirma el poder insuperable de les veritats involuntàries: “Saps què m’agradaria fer en el futur? -pregunta Blanco, i es contesta:- Ser eurodiputat. Anar a Brussel·les, perfeccionar el meu anglés i que els meus fills s’eduquen a un ambient europeu.” No hi ha dubte: per obtindre una educació europea cal fugir d'Espanya.

Degenerats

M'agrada aturar-me amb el diari, mirar atentament les frases entre cometes i buscar-hi els eufemismes que es colen entre les previsibles intencions dels polítics i que els retraten més que mil paraules. Aquest matí m'havia emocionat amb Pello Urizar. El secretari general d'EA havia dit, segons El Mundo (p. 2), que "800 morts els ha generat ETA, però altres 400 no". Els números no importen ara. En realitat no importen des que en una manifestació pot haver només cent mil i quasi un milió de persones alhora. El que a mi més m'interessava era el verb, aquest "generat" referit als assassinats que tan gràcilment contradeia la vida que els assasins els han arrabassat. D'aquí ja m'anava a tirar a la muntanya: el llenguatge al·lucinat del nacionalisme, les seues abstraccions alienes a la superfície, la sang que no taca... Tenia ja dos o tres paràgrafs rondant-me el cos com enamorades loquaces i desinhibides. Però no. Pàgina 12 del mateix diari. Les paraules literals, se suposa: "Ací hi ha més de 800 morts d'ETA des que va sorgir, i el que es vol obviar és que per l'altra part hi ha uns 400". Aquestes declaracions tampoc estan malament... Però no molen tant. Ací tenim el verb "haver", amb el qual Urizar es referix als morts com qui parla d'arbres o d'hectàrees inundades. El fet tel·lúric i la seua manca de responsabilitat. Bé. Però "generat"... Ai! Això només ho ha vomitat el diari.